Font: Economia 3. 28/04/2020. Veure notícia original.

Vicente Seguí: Director Pol. Las Atalayas y Vicepte. Fepeval

Sense deixar de centrar els esforços a manejar la situació d’emergència sanitària en la qual estem immersos, temps és també de fer reflexions del que en l’argot esportiu s’ha vingut dient el dia després.

Anticipar-se al que vindrà és un exercici imprescindible. No podem esperar que això escampe i després, com quasi sempre, començar a pensar que fer.

Aspectes com la implantació accelerada de nous hàbits de conducta social, d’opcions diferents de treball i educació, d’hàbits diferents de consum, de desplaçament, etc., són facetes que acceleraran la transformació a nivell mundial i que afectarà els diferents sectors econòmics.

Les companyies han d’adaptar els seus processos a atendre aqueixa demanda de productes i serveis diferents però també continuar incidint de manera decidida en el paper social que compleixen.

Al marge de la tragèdia sanitària, la por a una recessió econòmica que conduïsca a una massiva destrucció d’ocupació, centra la preocupació aquests dies. I dins d’aqueixa intranquil·litat, és pràcticament unànime el consens de les administracions públiques, i de la societat en general, que la clau perquè la desocupació no es desborde resideix en el sosteniment de les empreses.

“La clau perquè la desocupació no es desborde resideix en el sosteniment de les empreses”

Moltes han hagut d’efectuar tancaments i ajustos de plantilla, esperem temporals, obligats per les circumstàncies. Doncs bé, malgrat les dificultats, proliferen els empresaris que no han dubtat en la realització d’accions solidàries que, excepte opinions passades de moda, són ben rebudes per la societat i reforcen el paper que compleix l’empresa en la societat moderna.

Ara bé, aqueix sentiment de la necessitat de la supervivència de l’empresa que presideix els moments de crack – ningú vol perdre la seua ocupació -, llangueix en les èpoques de creixement econòmic on es generalitza la percepció que l’empresari és el que obté un benefici exponencial i el treballador no deixa de ser un mer instrument per a això. S’obvia llavors que, en general, bona part del benefici de les companyies queda en les mateixes per a afrontar accions de creixement de la pròpia mercantil, generadora usualment de més llocs de treball, i per a afrontar situacions com la present en la qual les reserves i la capacitat d’endeutament signifiquen la supervivència de l’empresa i la subsistència de l’ocupació.

Mereix perquè la pena realitzar un esforç per a, definitivament, canviar el concepte negatiu que parteix de la societat té cap a les empreses i l’empresariat. I això, passa en gran manera per l’abandó definitiu de la demonització per part dels poders públics cap a les empreses, fins i tot cap a les grans companyies – cal no oblidar que darrere d’elles estan els estalvis de moltes famílies – .

Aspectes com la introducció d’una cultura d’empresa en positiu en el temari educatiu en tots els cicles poden ajudar molt. La presència de facetes productives tractades amb proximitat en uns mitjans de comunicació exageradament dirigits a un entreteniment superficial pot acompanyar al procés. La difusió entre els diferents col·lectius de les ciutats del desconegut teixit empresarial del municipi i de les seues zones de desenvolupament, són fonamentals per a una valoració positiva.

"Aspectes mediambientals, socials, humanitaris i tots aquells que es defineixen en els Objectius de Desenvolupament Sostenible són necessaris que vagen irradiant en les nostres signatures no deixant de costat, per descomptat, el necessari component del benefici, perquè sense ell la resta és utopia".

Però el paper fonamental perquè això canvie li correspon a les pròpies empreses. Iniciatives de responsabilitat social que, a vegades, van poder tindre origen en criteris d’imatge i màrqueting, han anat traslladant a molts empresaris de la mera intenció crematística a un sentiment de satisfacció en la realització d’accions que transcendeixen del seu compte de resultats.

Lluny han de quedar ja els arguments tradicionals i únics que qui arrisca el seu patrimoni és l’empresari i que, per tant, presa les decisions que creu oportunes. Amb independència que és difícil trobar un emprenedor que abdique a obtindre un guany després de dedicar el seu temps i diners, aquesta no ha de ser només la pròpia.

Efectivament, situacions com la que ens hem vistos immersos i que sense exagerar, posen en dubte la humanitat, ha de fer reflexionar respecte a la necessitat de crear un col·lectiu harmonitzat en el qual les empreses representen un paper fonamental. Aspectes mediambientals, socials, humanitaris i tots aquells que es defineixen en els Objectius de Desenvolupament Sostenible són necessaris que vagen irradiant en les nostres signatures no deixant de costat, per descomptat, el necessari component del benefici, perquè sense ell la resta és utopia.

Valguen les meues disculpes a aquelles empreses que estan passant per circumstàncies crítiques i que la seua màxima ara és aconseguir la seua supervivència. A bé segur consideraran aquesta opinió extemporània. Amb la qual m’està caient diran. Però per poc que reconduïsquen la situació, secundar-se en aspectes com els avantdits ajudaran a superar futures adversitats de les quals mai estaran exemptes. O no resultarà més fàcil exigir al treballador que acoste el muscle si de manera prèvia s’han adoptat en l’empresa mesures de conciliació, d’igualtat, de salut i benestar i aquelles altres que els identifiquen amb l’organització. O no serà menys contestat el suport a una empresa per part dels poders públics si aquesta ha realitzat prèviament accions en benefici de la col·lectivitat.

En definitiva, traguem un aspecte positiu a la gran adversitat que estem patint i aprofitem aquest halo de condescendència transitòria a l’empresariat per a planificar projectes des de la pròpia empresa, i també des de les organitzacions empresarials, que avaluen en la societat la funció social que compleix i ha de complir l’empresari. El bon empresari, clar.

Author: admin

28/04/2020 | Empresa: és el moment de consolidar la seua funció social